Història

Gladiator és una pel•lícula construïda a partir dels components propis de l’argument èpic: el general romà predilecte de l’emperador, traït i convertit en esclau, tornarà a Roma com a gladiador per acabar amb la tirania; un relat èpic de reminiscències clàssiques que conté tots els valors capaços d’emocionar el cor humà.

La història es recolza en la fortalesa de l’heroi Maximus, en el turment emocional de l’emperador Commodus, en la tristesa de la princesa Lucilla, i en la presència venerable del Cèsar Marcus Aurelius.

Segons Borges, totes les històries es redueixen, en essència, a quatre: el viatge a la recerca del tresor, els dos exèrcits enfrontats davant d’una muralla, el retorn a casa i el sacrifici messiànic. A Gladiator trobem reminiscències de tots quatre arquetips: l’epopeia del general convertit en esclau i en gladiador buscant la venjança de sang, el combat en un escenari grandiloqüent, el trajecte espiritual del retorn a la llar familiar, i el sacrifici personal en favor d’una comunitat torturada per la tirania.

Com diu J.Kott en la teoria del gran mecanisme, la ficció es converteix en un mirall agosarat i terrible de l’exercici del mal: la història, immersa en un cicle circular, sempre es repeteix. Gladiator segueix l’esquema tradicional de totes les obres sobre el poder: un rei coronat (el Cèsar) és víctima d’una estratègia per assassinar-lo i suplantar-lo, de manera que s’estableix un nou monarca il•legítim (Commodus), que alhora sospita de tothom (completament paranoic, veu fantasmes arreu), per la qual cosa es desfà de tothom i es queda sol fins que una figura externa (Maximus) restableix l’ordre, i així el mecanisme infernal torna a començar.

Maximus

La tempesta desfermada
La història de Maximus és la història d’una obsessió, la venjança de la mort de la seva dona i del seu fill, una follia que mena a un sol destí: la mort del Cèsar, les mans del qual estan tacades de sang innocent després de violar i assassinar la família del seu enemic. Maximus és el paradigma de l’heroi clàssic turmentat per l’exili (“2 anys, 264 dies i aquest matí”, respon en ser preguntat per l’emperador sobre el temps que porta fora de casa), que només anhela un retorn proper a la llar familiar. La vida lluny de l’estimat i enyorat nucli familiar és la font d’un dolor intens que turmentarà l’heroi en el seu trajecte. L’epopeia de Maximus recorda la figura mítica d’Ulisses: l’ambivalència i la dicotomia entre el rei i pare (el record, la memòria, el deure i l’honor) i les experiències seductores que apareixen al llarg del viatge (l’amor, l’oblit, l’aventura, el desig). La doble personalitat d’Ulisses (Odisseu i Ningú) ens remet a una qüestió fonamental en la personalitat homèrica de Maximus: la identitat. En efecte, l’heroi, a diferència d’Ulisses, no oblida mai qui és ni per què és al món. A pesar de la irrupció de Lucilla (la nimfa Calipso romana) i la consegüent recuperació d’un amor perdut, Maximus mantindrà els seus principis d’honor amb la mateixa fermesa i no permetrà la impunitat de la injustícia.



El forjament de la memòria
Gladiator és una història sobre el dolor punyent que es desferma i ens aclapara en perdre allò que més estimem. Tot el que Maximus estima li és pres de la manera més covarda i cruel, però el que resulta fascinant de la història és la veritable (i invisible) mort del pare després de l’assassinat de la dona i el fill. Perquè Maximus no mor a la sorra del Colisseu, mor en el moment que Commodus, el fals emperador, ordena l’assassinat de la seva família. Però, aleshores, ens trobem davant d’un heroi que segueix mort en vida? Efectivament, perquè precisament la figura del pare i marit desolat assoleix la condició d’immortal per la noblesa de la seva causa. I és en aquest punt que cal estudiar l’atribut més rellevant de la història: l’eternitat. L’existència heroica i tràgica de Maximus està predestinada a romandre en l’eternitat, no només per la tasca alliberadora d’una comunitat presonera, sinó sobretot pel manteniment ferm d’uns ideals sobre la família, la lleialtat i la justícia que el conduiran pel camí de la venjança fins assolir el seu objectiu. Maximus proclama abans de la batalla: “D’aquí tres setmanes ja estaré segant la collita. Imagineu on sereu, i així serà. Mantingueu la formació! No us separeu de mi! Si us trobeu sols, cavalcant per prats verds amb el sol sobre el rostre, no us angoixeu, perquè sereu a l’Elisi, i ja estareu morts! Germans, el que fem en vida ressona en l’eternitat!”. Així, un cop Maximus ha complert el seu deure, el seu descans etern gaudirà sempre de la memòria i el respecte dels mortals.

L’elixir de la vida
La força que brolla de l’interior de Maximus és fruit d’uns principis ferms i estoics basats en l’honor. Maximus és, per sobre de tot, un home d’honor (“Sé que ets un home de paraula, general. Sé que moriries per honor. Moriries per Roma. Moriries per la memòria dels teus avantpassats”, li recorda Proximo). La conducta de Maximus resulta admirable i corprenedora, ja que un cop ha deixat espiritualment el món en conèixer la tragèdia familiar, la seva presència física es limita a tancar el cercle del cicle venjatiu, de manera que quan aconsegueix el seu objectiu, la flama que mantenia la seva presència física al món s’esvaeix i Maximus pot, finalment, tornar a casa.


La condemna i la nostàlgia
Tot i el desig de tornar a la llar familiar, sabem del cert que la naturalesa del general romà no rau en la tranquil•litat i la monotonia d’una existència casolana, al contrari, està irremeiablement lligada al combat i, inevitablement, a la mort. Com Beatrix Kiddo, Maximus està condemnat a viure en presència de la mort, que l’envolta i l’ofega, però que al mateix temps serà el motor que el farà avançar en la seva missió alliberadora. Així, de seguida sabem que Maximus mai no podrà gaudir del retorn a casa, intuïm que l’heroi no tindrà altre remei que vagarejar fins als confins de la terra per dur a terme la seva venjança i emprendre el camí de tornada a la seva Itaca particular: “Casa meva es troba vora els turons de Trujillo, un indret molt senzill. Pedres rosades s’escalfen al sol, un hort que de dia fa olor d’herbes aromàtiques, i de jessamí de nit... A l’entrada hi ha un àlber gegant... figues, pomes, peres... la terra és negra, negra com els cabells de la meva esposa. Vinyes al vessant sud, oliveres al nord, a prop hi ha ponis salvatges... el meu fill juga amb ells”.

L’estandard de la llibertat
Bettelheim exposa que a mesura que es desenvolupa una història, separar-se completament del passat porta al desastre, però existir únicament lligats al passat impedeix l’evolució, hom se sent segur, però sense vida pròpia. És evident que el periple de Maximus s’aferra carnalment al passat i es deslliga de tot futur, la seva existència va únicament encaminada al compliment de la justícia i al restabliment de l’ordre inicial. Gladiator se centra en la història particular de Maximus, i s’universalitza a tot el poble romà en alliberar-lo de l’opressió i l’absolutisme de Commodus. En conseqüència, trobem en Maximus l’arquetip de l’intrús benefactor, característic de les històries de messianisme, en què una figura forastera salva una comunitat en crisi. Així, el desesperançat Imperi romà, una civilització sense futur aferrada a un passat gloriós, sotmesa a la tirania del Cèsar, veu en el gladiador invencible la figura de l’heroi popular que l’alliberarà. Si bé no hi ha en Gladiator l’element màgic de la profecia proclamada per l’oracle, sí que hi trobem tres pilars fonamentals del periple de l’intrús benefactor: la revelació de la seva veritable identitat, la consegüent persecució, i la mort final.


El guerrer invencible
En estudiar la complexitat de la figura de Maximus resulta fascinant viatjar a la tradició clàssica a la recerca de paral•lelismes entre la seva tragèdia particular i la dels més extraordinaris herois. Per començar, una de les facetes clau de Maximus és la seva habilitat amb l’espasa i el seu caràcter guanyador, gràcies als quals es converteix en el millor general romà. Així doncs, trobem en el soldat lleial i valent, tot coratge i valor, l’ombra dels tres guerrers mítics per excel•lència: Aquil•les, Ulisses i Heracles, dels quals Maximus prèn la força, l’enginy i la fortalesa, respectivament. A més, en el seu incorrompible sentit de l’honor hi veiem reflectit el carisma d’Héctor, el príncep troià que perd la vida per defensar les muralles de la seva ciutat i salvar l’honor del seu poble. D’altra banda, Maximus posseeix també el caràcter indomable i tenaç de la incompresa i solitària Antígona, desemparada davant la tirania a la qual està sotmesa, una solitud comparable a la dels grans guerrers destinats a complir grans gestes, com l’escocès William Wallace, i a l’aïllament espiritual d’aquells que estan a punt de canviar el destí del seu poble.

El miracle
En aquest sentit cal remarcar una figura religiosa cabdal, Joana d’Arc, que encarna l’arquetip de l’heroi religiós i devot, il•luminat per una llum celestial i guiat per una mà divina invisible que el portarà a l’alliberament del seu poble. En Maximus no hi ha la mistificació que trobem en la donzella d’Orléans, però sí que actua com a font d’inspiració i motor espiritual per fer front a un enemic superior. Una profunda espiritualitat li permet mantenir-se eternament lligat a la seva família i sentir-los més propers que qualsevol altra presència viva. Així veiem la presència pròxima de la dona i el fill com un cosmos permanent de felicitat que acompanya l’heroi fins a la mort: “Pare, vetlla per la meva esposa i el meu fill amb l’espasa ferma. Digueu-los que visc només per a abraçar-los de nou”. Finalment, cal destacar en la mort de l’heroi el valor del sacrifici. La immolació final de Maximus, ineludible, cal interpretar-la com a alliberament del turment i l’angoixa soferts en vida, no pas com a desenllaç tràgic, sinó com a únic camí vers el retrobament de la llar i l’assoliment de l’eternitat. Així, la mort del gladiador es converteix en l’episodi més feliç de la història.

El final del viatge
En aquest final vibrant, el duel a mort entre dues figures heroiques enfrontades en el marc d’un escenari grandiloqüent i davant de tot el poble és un desenllaç èpic que el cinema ha explorat des de sempre, conscient de la força que transmet una situació límit i definitiva com la lluita cos a cos amb la mort a l’horitzó. La saga Star Wars (George Lucas) n’és el paradigma, com ho són també Ben-Hur (William Wyller, 1959), Spartacus (Stanley Kubrick, 1960) i The Fall of the Roman Empire (Anthony Mann, 1964), a més dels cèlebres duels entre pistolers del western a l’estil de The Quick and the Dead (Sam Raimi, 1995) i Once upon a time in the West (Sergio Leone, 1968), de les epopeies medievals cavalleresques, de les sagues heroiques com El Senyor dels Anells, de J.R.R.Tolkien, i de les grans aventures episòdiques dels superherois del còmic (Superman, Batman, o Spiderman). El duel final a mort és el punt final en un trajecte ple d’aventures i dificultats, sempre al llindar de la mort, en què l’heroi, al llarg de la seva epopeia solitària, ha d’enfrontar-se, en el món clàssic grecollatí, a tota mena d’obstacles en forma de monstres, criatures i animals mitològics (quimeres, meduses, sirenes, ciclops, nimfes, etc), éssers temibles com els que apareixen en les obres de Tolkien (dracs, pops, bàlrogs, wargs i ents), i que a Gladiator prenen la forma d’éssers humans, i per tant, personatges més reals i terrorífics (pretorians, marxants, esclaus, senadors i gladiadors). Tanmateix, el progrés de l’heroi vers el seu destí l’apropa a la seva anhelada venjança, que aconseguirà després d’un llarg viatge, sovint un exili forçat, en què haurà d’adoptar identitats secretes i haurà d’utilitzar tot el seu enginy i fortalesa per tal de superar els entrebancs. Commodus sintetitza perfectament el trajecte de Maximus: “Maximus... El general que es convertí en esclau. L’esclau que es convertí en gladiador. El gladiador que desafià un emperador”. És per tota aquesta sèrie de referències clàssiques que Gladiator recull l’essència de l’obra homèrica.

L’heroi que no dorm mai
Finalment, el caràcter venjatiu implacable de Maximus constitueix un dels arguments més sòlids i fascinants de la història de la literatura. Ja des de L’Orestíada d’Èsquil i Les Troianes d’Eurípides trobem aquest caràcter ferotge de l’heroi amb set de venjança. Mes endavant, ja en la literatura medieval, relats mítics com la saga dels Nibelungs, la Chanson de Roland o el Cantar de Mío Cid, així com les novel•les en vers de Chrétien de Troyes i tota la literatura cavalleresca posterior, estan protagonitzats per personatges arquetípics d’aquest argument, incapaços de gaudir del descans perquè l’odi els manté desperts. En la literatura del barroc, el Hamlet shakespearià és un referent ineludible, i també trobem el tema de la venjança en moltes obres del barroc castellà, com Fuente Ovejuna, de Lope de Vega, o El alcalde Zalamea, de Calderón de la Barca. Posteriorment, en la literatura romàntica el tema de la venjança és el leitmotiv de molts relats: el Guillem Tell de Schiller, el Frankenstein de Mary Shelley, el Dràcula de Bram Stoker, El fantasma de l’Òpera de Gaston Leroux, El comte de Montecristo de Dumas, i més tard el Moby Dick de Herman Melville, en totes elles impera la follia i l’obsessió malaltissa per la venjança. Evidentment, figures com la criatura creada per Frankenstein, el comte Dràcula o el capità Ahab estan irremeiablement condemnades a morir per la seva causa. En cinema, Mad Max (George Miller, 1979), Braveheart (Mel Gison, 1995) i Kill Bill (Quentin Tarantino, 2003-2004) són tres paradigmes magnífics del caràcter indomable i furiós d’aquell que viu només per venjar la mort.

Commodus

El fill abandonat
Hi ha un moment en què el pare descobreix que el fill no és tal com ell hauria desitjat (“Commodus no és un home moral. No ha de regnar, no pot regnar”, afirma Marcus Aurelius, Cèsar abans que pare), i el fill comprèn que ha decepcionat el pare, una variació de la teoria de E. Frenzel, en què el pare decepciona el fill. Commodus, al contrari, sent un gran respecte i admiració per la figura paterna, i la seva tristesa en descobrir que la voluntat del Cèsar recau en Maximus es converteix en ira destructora i fúria assassina. Commodus no podrà tolerar mai que l’escollit sigui el seu màxim rival, no només en el terreny fraternal i en l’excel•lència militar, sinó també en el camp amorós, ja que Maximus és l’amor de joventut de la seva estimada germana Lucilla.
La mà assassina de Commodus acariciant el bust del seu pare és la imatge reveladora dels seus somnis esberlats, de les seves intencions frustrades i dels seus sentiments contradictoris. Abans del gest fatal definitiu, Commodus castiga psicològicament el seu pare recriminant-li la falta d’amor, comprensió i tendresa que tot fill necessita. Les quatre virtuts que Marcus Aurelius considera essencials en un home (saviesa, justícia, fortalesa i temprança) no les posseeix el seu primogènit, que n’esgrimeix unes altres quatre (ambició, enginy, coratge i devoció) en defensa i justificació pròpia. És en aquest moment quan trobem el Commodus més sincer, més autèntic, més trist, més desolat, més indefens i, per tant, més humà. Entre llàgrimes, Commodus es confessa amb les úniques paraules tendres que li sentirem: “Una paraula amable, una abraçada sincera… haurien estat per al meu cor com la llum del sol durant mil anys”. Marcus Aurelius apareix aquí com el gran i esplendorós Cèsar, d’una banda, i com el pare fracassat i generador de traumes, de l’altra. Com diu Frenzel, en la majoria dels casos és el jove el promotor del conflicte, del qual acabarà sent la víctima obcecada, mentre el pare és l’oponent que ho veu i ho pateix. La valoració de la situació sentida com a tràgica (“Obriria el món de dalt a baix perquè m’estiméssis”), es desplaça, en les tendències modernes, a favor del pare. El fill, a qui el pare ha fet venir per a succeir-lo en el tron, accelera la successió mitjançant un alçament, desterrant i matant el pare (com en l’epopeia medieval del Duc Ernst). Si bé en un principi el vencedor físic és Commodus (tot i que històricament, com ens recorda S. Tarín, l’assassinat no es va produir), finalment el guanyador moral serà el seu progenitor, ja que la seva mort serà venjada i el seu últim desig acabarà sent realitat.


El germà enamorat
Els dos germans, segons B. Bettelheim, simbolitzen aspectes oposats de la naturalesa humana, actituds que els porten a actuar de manera contradictòria: la racionalitat i la tendresa de Lucilla la condueixen a ajudar Maximus i a conspirar contra la tirania del seu germà, mentre l’ànsia de poder i les al•lucinacions de Commodus el porten a ignorar les necessitats del seu poble i a enemistar-se amb el món sencer. L’ordre d’assassinar Maximus donat per Commodus tan bon punt aquest s’estableix al tron imperial Bettelheim el relacionaria amb l’atac de gelosia vers el seductor de la seva germana. Commodus està bojament enamorat de la seva germana Lucilla. Les estructures familiars, ja de per si fràgils i castigades, es trencaran del tot quan els desitjos sexuals incestuosos de Commodus no es vegin satisfets. Marcus Aurelius, l’emperador erudit, filòsof i il•lustrat, i tanmateix pare fracassat, ja intueix els sentiments del seu hereu (“T’estima, sempre t’ha estimat. I ara, més que mai, et necessitarà”, li diu el pare a la filla, prop de la mort). La frustració de Commodus deriva de la pitjor mancança, el patiment absolut: l’amor no correspost. Aquesta manca d’amor paterno-fraternal genera la tristesa i la desesperança que esdevindran la follia més absoluta quan el nou emperador és víctima de conspiracions dels seus enemics, a les quals respondrà implacablement amb violència.


El sobirà humiliat
D’altra banda, cal remarcar els enfrontaments verbals i físics, però sobretot psicològics, amb Maximus, uns duels que constitueixen la columna vertebral de la història i que contenen els instants de més intensitat dramàtica. Si bé el nombre de trobades són poques (tan sols cinc), cadascuna d’elles estableix un punt d’inflexió en el desenvolupament narratiu: Commodus arriba tard al camp de batalla, quan els bàrbars han estat vençuts i les tropes honoren el triomf de Maximus, artífex de la victòria; Maximus rebutja la mà de Commodus quan aquest assassina el Cèsar (“Només te l’oferiré una vegada”); la primera trobada a la sorra del Colosseu, quan Maximus revela la seva vertadera identitat davant l’estupefacció de l’emperador; la segona, enmig del clamor i èxtasi popular, quan Commodus escarneix el gladiador insultant la seva família violada i assassinada; i la tercera, el combat a mort entre els dos grans enemics. En totes elles destaca la força de la paraula com a mètode per vèncer el rival, i és que el gran duel entre Maximus i Commodus es bat en el terreny psicològic. Quan Maximus es treu l’elm i es descobreix sota la grandiosa figura del gladiador invencible com a general traït i enganyat (“…lleial servidor del veritable emperador, Marcus Aurelius. Pare d’un fill assassinat, marit d’una muller assassinada, tindré la meva venjança, en aquesta vida o en la propera”) la paraula serà la seva millor arma. Ens trobem, de nou, davant la qüestió de l’eternitat i la dilució de les estructures temporals, característiques primordials de l’heroi, la immensitat psicològica del qual abraça tota l’eternitat. Davant d’aquest fet, Commodus resta quiet, incrèdul i atemorit, en el més absolut silenci, però intentarà recuperar-se en el penúltim enfrontament dialèctic, quan davant d’un nou triomf popular de Maximus, es burla de la seva família (“Simplement… et resisteixes a morir. Em van dir que el teu fill va cridar com una nena quan el clavaren a la creu, i que la teva dona va gemegar com una puta en ser violada una vegada, i una altra, i una altra…”), provocació a la qual Maximus respon com només un heroi clàssic, portador d’una elegància i una fortalesa indestructibles, podria fer-ho: “El temps d’esplendor de la teva glòria aviat arribarà a la seva fi,… altesa”. En aquest bellísim encontre (per breu i dramàtic), la tristesa de l’heroi torturat, quasi màrtir, contrasta amb la violència i la maldat del seu poderós rival, humiliat davant del seu poble. Finalment, en l’interior del teatre de la mort, l’última conversa entre els dos rivals: “Creus que tinc por?”, pregunta el Cèsar, i Maximus llança la darrera fletxa enverinada: “Crec que has tingut por tota la teva vida”. Així entenem la raó de l’existència del fill incomprès, del germà no correspost, i de l’enemic odiat: la por, una basarda aclaparadora i freda que esdevindrà el motiu de la seva fi. Instants abans de portar a terme la seva anhelada venjança, Maximus mata espiritualment el seu rival, de la mateixa manera que ell ho havia fet en assassinar la seva família. Maximus és conscient de la debilitat psicològica de Commodus, que, desesperat, intentarà en un últim intent desesperat posar-se a l’alçada heroica del seu rival: “Estimaves el meu pare, ho sé… però jo també l’estimava. Això ens converteix en germans.” La lluita entre els dos germans posa punt i final a una història de dues ànimes que compartien l’amor pel mateix pare i que van rebre de Roma el càstig més cruel en perdre allò que més estimaven.

Lucilla

La tenacitat de la princesa
La literatura clàssica ens ha llegat magnífiques històries de dones belles, valentes, pacients, princeses filles de reis que trobaven en l’aparició sobtada de l’heroi estranger l’oportunitat somiada per fugir de la monòtona llar paterna i viatjar arreu del món tot vivint aventures al costat del seu estimat, amb qui descobrirà la puresa de l’amor i el dolor de la inevitable separació. El paper de Lucilla en la història resulta clau per molts factors. En primer lloc, perquè amb la seva col•laboració ajuda Maximus a derrocar el Cèsar mitjançant encontres secrets. La intel•ligència i la perseverança femenina, doncs, reflex brillant del gest d’Ariadna i Medea, permeten a l’heroi, de Teseu i Jàson a Maximus, vèncer els obstacles que ell sol no podria superar. D’altra banda, espiritualment, Lucilla comparteix amb Electra el desig de venjança davant l’assassinat del pare, de la mateixa manera que Lucilla, com Andròmaca, esposa d’Héctor, conté la ràbia en perdre el marit (recordem que Lucilla és vídua). Totes elles mostren una gran fortalesa interior que permetrà, en el cas paradigmàtic d’Electra amb Orestes, i en el de Lucilla amb Maximus, el restabliment de la justícia sobre del bassal de sang. D’altra banda, les trobades furtives entre tots dos recorden la intensa història d’amor entre el cavaller Lancelot i la reina Ginebra d’amagat del rei Artús.


Les llàgrimes de la donzella
Lucilla és, juntament amb la muller de Maximus (la Penèlope que espera pacientment, mitjançant una teixit que fila de dia i desfila de nit, amb el seu fill Telèmac, el retorn a casa d’Ulisses, l’espòs i pare enyorat) l’única dona que apareix a la història. No obstant, és el nucli que uneix les tres figures masculines protagonistes, Maximus, Commodus i Marcus Aurelius, amant, germà i pare, respectivament. Les principals característiques de Lucilla són la por i la solitud. D’una banda, el temor que sigui descoberta la seva conspiració contra el Cèsar (“He viscut en una cel•la de por... incapaç de plorar la mort del meu pare per la por al meu germà, vivint amb un terror al cos cada moment del dia”), i d’altra banda, la solitud estretament lligada a l’amor que sent per Maximus (“M’he sentit sola tota la meva vida, excepte quan he estat amb tu”). Cap personatge millor que Persèfone per personificar la solitud i la por en el seu inevitable i perpetu descens a l’infern. Si per a Persèfone el bé més preuat era la llum del sol de la primavera i els prats i jardins florits, enfront de l’obscuritat de les tenebres de l’Hades, per a Lucilla la presència de Maximus simbolitza la salvació i l’esperança davant de la tirania del seu germà emperador.


La recuperació del paradís perdut
La relació entre Maximus i Lucilla és la més intrigant i misteriosa de tota la història, perquè només se’n coneix una petita part, que s’intueix feliç. El fet que la narració comenci in media res no impedeix que anem coneixent progressivament més detalls d’aquesta petita història. La fredor inicial evolucionarà cap a una redempció mútua fruit de compartir un objectiu, un drama i una nostàlgia. Els dos saben que res no tornarà a ser mai com abans, un cop la mort ha aparegut a les seves vides. Quan Lucilla li pregunta si ha canviat gaire des d’aleshores, Maximus li respon: “somreies més”. Fins i tot l’heroi Maximus mostra la seva única feblesa en trobar-se davant del seu amor pretèrit, el seu veritable tal•ló d’Aquil•les. Diu molt de l’heroi el fet que reconegui la seva pròpia debilitat quan el turment que porta a sobre està a punt de vèncer-lo. “Una vegada vaig conèixer un home. Un home noble. Un home de principis que estimava el meu pare i a qui el meu pare estimava. Aquest home va servir bé a Roma”, li diu melancòlicament Lucilla. “Aquest home ja no hi és. El teu germà va fer bé la feina”, se sincera Maximus, conscient del pes de la tragèdia que arrossega i que només alliberarà en dur a terme la seva venjança.


L’alliberament
La condició secreta de la breu relació d’amor entre els dos amants, així com el final tràgic redemptor, té reminiscències clares de la clàssica Píram i Tisbe, de la llegenda medieval Tristany i Isolda, i de la shakesperiana Romeu i Julieta, totes elles relacions marcades pels llaços familiars i per la omnipresència de la mort. Tanmateix, l’inevitable aparició final de la mort es dóna en tots tres casos, igual que en Gladiator, com a alliberament positiu. D’altra banda, el descens a l’infern d’Orfeu per recuperar la seva estimada Eurídice es recupera en les trobades secretes entre Maximus i Lucilla, que tenen lloc en l’obscuritat de les masmorres del Colosseu.

Marcus Aurelius

La fragilitat del somni
La immensa figura del Cèsar està inevitablement plena de contradiccions, lligada a la tirania i al poder però també a la saviesa i l’erudicció. Ja en la batalla inicial, esguardant l’enfrontament des d’un turó, n’intuïm la grandesa d’esperit i entenem que el conflicte bèl•lic no forma part dels seus ideals: “Veus aquest mapa, Maximus? Aquest és el món que he construït. Durant 25 anys he conquerit, he vessat sang i he expandit l’imperi. Des que sóc Cèsar he conegut 4 anys sense guerra, 4 anys! I per què? He portat l’espasa, res més”. La presència de l’emperador commou per la seva fragilitat i pel seu penediment, un home que en sentir l’al•lè gèlid de la mort desitja la redempció de tots els seus pecats: “M’estic morint, Maximus. Quan un home veu pròxima la seva fi vol tenir la confiança que la seva vida ha tingut sentit. Com parlarà el món de mi en un futur? Em recordaran com el Filòsof? El Guerrer? El Tirà? O seré l’emperador que va tornar a Roma la seva veritable identitat?”. Marcus Aurelius és un ancià venerable que sempre ha tingut un somni: la construcció d’una Roma justa i pròspera, allunyada de la corrupció. És, doncs, un visionari i un somiador: “Una vegada hi havia un somni anomenat Roma. Només el podies xiuxiuejar. Si alçaves una mica la veu, s’esvaïa de tan fràgil com era”.


El penediment patriarcal
La gran tragèdia de l’emperador és el seu fracàs com a pare. La tèrbola humanitat de Commodus ofega el seu pare, que intenta buscar un substitut al seu fill per evitar-ne el regnat, una tasca cruel però necessària. Així, el Cèsar confia en la seva filla (“Si haguéssis nascut home, hauries estat un gran Cèsar. Ets forta i justa”) i, sobretot, en Maximus (“Tu ets el fill que hauria d’haver tingut”) per salvar el destí de l’Imperi. Marcus Aurelius tria Maximus amb l’objectiu de retornar a Roma la seva autèntica identitat, però Maximus rebutja de tot cor aquest gran honor perquè prefereix el seu retorn a casa.


L’última voluntat
La figura de l’ancià erudit i experimentat remet als filòsofs de l’antiga Grècia, com Sòcrates, als druides de la Gàl•lia i als bruixots d’Escandinàvia, i a personatges màgics com Merlí o Gàndalf, pous de saviesa i font de coneixement. Marcus Aurelius és un emperador diferent perquè comprèn l’absurditat de la guerra però coneix (i satisfà) els desitjos de glòria del seu poble. Només en biblioteques i en l’estudi de la filosofia troba el Cèsar el refugi i el sentit de la seva pròpia existència. Marcus Aurelius encarna el personatge utòpic que intenta, a la desesperada, llegar un món millor del que havia heretat. En el fons, el seu somni és el fil a través del qual avança la pel•lícula, perquè va estretament lligat al trajecte venjatiu de Maximus. Així doncs, pare i fill caminen plegats a pesar de ser assassinats per Commodus, finalment vençut pel desig del seu pare. Així, instants abans de defallir, quan els dos universos de Maximus (llar i Roma, cel i infern) ja estan completament diluïts i l’heroi ja viatja vers la constel•lació familiar, anuncia la cristal•lització del somni del seu pare: “Hi havia una vegada un somni anomenat Roma. Es farà realitat. Aquest era el desig de Marcus Aurelius”.

El repòs sota l'arena

L’epíleg de Gladiator, com en tot relat clàssic, fa justícia a un trajecte ple d’aventures i emoció. Finalment, l’heroi arriba a casa de la mateixa manera que n’havia marxat: la mà que acaricia el blat tanca el cicle tràgic de l’heroi, però la daga que segava espigues (vides) es converteix en una abraçada a la Penèlope i el Telèmac que han vetllat desperts el seu anhelat retorn.

Sota un llit de roses, l’heroi, ja en el profund i etern son de la mort, és acomiadat pel seu amor terrenal (“Ja ets a casa”) just després d’obrir les portes del regne del paradís del qual no tornarà a marxar mai més. Jubba, l’amic supervivent que resta viu per transmetre el llegat de l’heroi, manté l’esperança ferma d’un a reveure, mai d’un adéu: “Ens tornarem a veure, però encara no, encara no”. L’última imatge onírica, els ídols de fusta enterrats a la sorra del Colosseu, dota el film d’un caràcter profundament elegíac. La sortida del sol obre una nova esperança per a Roma i simbolitza l’establiment de l’heroi al cor de l’eternitat.