Commodus

El fill abandonat
Hi ha un moment en què el pare descobreix que el fill no és tal com ell hauria desitjat (“Commodus no és un home moral. No ha de regnar, no pot regnar”, afirma Marcus Aurelius, Cèsar abans que pare), i el fill comprèn que ha decepcionat el pare, una variació de la teoria de E. Frenzel, en què el pare decepciona el fill. Commodus, al contrari, sent un gran respecte i admiració per la figura paterna, i la seva tristesa en descobrir que la voluntat del Cèsar recau en Maximus es converteix en ira destructora i fúria assassina. Commodus no podrà tolerar mai que l’escollit sigui el seu màxim rival, no només en el terreny fraternal i en l’excel•lència militar, sinó també en el camp amorós, ja que Maximus és l’amor de joventut de la seva estimada germana Lucilla.
La mà assassina de Commodus acariciant el bust del seu pare és la imatge reveladora dels seus somnis esberlats, de les seves intencions frustrades i dels seus sentiments contradictoris. Abans del gest fatal definitiu, Commodus castiga psicològicament el seu pare recriminant-li la falta d’amor, comprensió i tendresa que tot fill necessita. Les quatre virtuts que Marcus Aurelius considera essencials en un home (saviesa, justícia, fortalesa i temprança) no les posseeix el seu primogènit, que n’esgrimeix unes altres quatre (ambició, enginy, coratge i devoció) en defensa i justificació pròpia. És en aquest moment quan trobem el Commodus més sincer, més autèntic, més trist, més desolat, més indefens i, per tant, més humà. Entre llàgrimes, Commodus es confessa amb les úniques paraules tendres que li sentirem: “Una paraula amable, una abraçada sincera… haurien estat per al meu cor com la llum del sol durant mil anys”. Marcus Aurelius apareix aquí com el gran i esplendorós Cèsar, d’una banda, i com el pare fracassat i generador de traumes, de l’altra. Com diu Frenzel, en la majoria dels casos és el jove el promotor del conflicte, del qual acabarà sent la víctima obcecada, mentre el pare és l’oponent que ho veu i ho pateix. La valoració de la situació sentida com a tràgica (“Obriria el món de dalt a baix perquè m’estiméssis”), es desplaça, en les tendències modernes, a favor del pare. El fill, a qui el pare ha fet venir per a succeir-lo en el tron, accelera la successió mitjançant un alçament, desterrant i matant el pare (com en l’epopeia medieval del Duc Ernst). Si bé en un principi el vencedor físic és Commodus (tot i que històricament, com ens recorda S. Tarín, l’assassinat no es va produir), finalment el guanyador moral serà el seu progenitor, ja que la seva mort serà venjada i el seu últim desig acabarà sent realitat.


El germà enamorat
Els dos germans, segons B. Bettelheim, simbolitzen aspectes oposats de la naturalesa humana, actituds que els porten a actuar de manera contradictòria: la racionalitat i la tendresa de Lucilla la condueixen a ajudar Maximus i a conspirar contra la tirania del seu germà, mentre l’ànsia de poder i les al•lucinacions de Commodus el porten a ignorar les necessitats del seu poble i a enemistar-se amb el món sencer. L’ordre d’assassinar Maximus donat per Commodus tan bon punt aquest s’estableix al tron imperial Bettelheim el relacionaria amb l’atac de gelosia vers el seductor de la seva germana. Commodus està bojament enamorat de la seva germana Lucilla. Les estructures familiars, ja de per si fràgils i castigades, es trencaran del tot quan els desitjos sexuals incestuosos de Commodus no es vegin satisfets. Marcus Aurelius, l’emperador erudit, filòsof i il•lustrat, i tanmateix pare fracassat, ja intueix els sentiments del seu hereu (“T’estima, sempre t’ha estimat. I ara, més que mai, et necessitarà”, li diu el pare a la filla, prop de la mort). La frustració de Commodus deriva de la pitjor mancança, el patiment absolut: l’amor no correspost. Aquesta manca d’amor paterno-fraternal genera la tristesa i la desesperança que esdevindran la follia més absoluta quan el nou emperador és víctima de conspiracions dels seus enemics, a les quals respondrà implacablement amb violència.


El sobirà humiliat
D’altra banda, cal remarcar els enfrontaments verbals i físics, però sobretot psicològics, amb Maximus, uns duels que constitueixen la columna vertebral de la història i que contenen els instants de més intensitat dramàtica. Si bé el nombre de trobades són poques (tan sols cinc), cadascuna d’elles estableix un punt d’inflexió en el desenvolupament narratiu: Commodus arriba tard al camp de batalla, quan els bàrbars han estat vençuts i les tropes honoren el triomf de Maximus, artífex de la victòria; Maximus rebutja la mà de Commodus quan aquest assassina el Cèsar (“Només te l’oferiré una vegada”); la primera trobada a la sorra del Colosseu, quan Maximus revela la seva vertadera identitat davant l’estupefacció de l’emperador; la segona, enmig del clamor i èxtasi popular, quan Commodus escarneix el gladiador insultant la seva família violada i assassinada; i la tercera, el combat a mort entre els dos grans enemics. En totes elles destaca la força de la paraula com a mètode per vèncer el rival, i és que el gran duel entre Maximus i Commodus es bat en el terreny psicològic. Quan Maximus es treu l’elm i es descobreix sota la grandiosa figura del gladiador invencible com a general traït i enganyat (“…lleial servidor del veritable emperador, Marcus Aurelius. Pare d’un fill assassinat, marit d’una muller assassinada, tindré la meva venjança, en aquesta vida o en la propera”) la paraula serà la seva millor arma. Ens trobem, de nou, davant la qüestió de l’eternitat i la dilució de les estructures temporals, característiques primordials de l’heroi, la immensitat psicològica del qual abraça tota l’eternitat. Davant d’aquest fet, Commodus resta quiet, incrèdul i atemorit, en el més absolut silenci, però intentarà recuperar-se en el penúltim enfrontament dialèctic, quan davant d’un nou triomf popular de Maximus, es burla de la seva família (“Simplement… et resisteixes a morir. Em van dir que el teu fill va cridar com una nena quan el clavaren a la creu, i que la teva dona va gemegar com una puta en ser violada una vegada, i una altra, i una altra…”), provocació a la qual Maximus respon com només un heroi clàssic, portador d’una elegància i una fortalesa indestructibles, podria fer-ho: “El temps d’esplendor de la teva glòria aviat arribarà a la seva fi,… altesa”. En aquest bellísim encontre (per breu i dramàtic), la tristesa de l’heroi torturat, quasi màrtir, contrasta amb la violència i la maldat del seu poderós rival, humiliat davant del seu poble. Finalment, en l’interior del teatre de la mort, l’última conversa entre els dos rivals: “Creus que tinc por?”, pregunta el Cèsar, i Maximus llança la darrera fletxa enverinada: “Crec que has tingut por tota la teva vida”. Així entenem la raó de l’existència del fill incomprès, del germà no correspost, i de l’enemic odiat: la por, una basarda aclaparadora i freda que esdevindrà el motiu de la seva fi. Instants abans de portar a terme la seva anhelada venjança, Maximus mata espiritualment el seu rival, de la mateixa manera que ell ho havia fet en assassinar la seva família. Maximus és conscient de la debilitat psicològica de Commodus, que, desesperat, intentarà en un últim intent desesperat posar-se a l’alçada heroica del seu rival: “Estimaves el meu pare, ho sé… però jo també l’estimava. Això ens converteix en germans.” La lluita entre els dos germans posa punt i final a una història de dues ànimes que compartien l’amor pel mateix pare i que van rebre de Roma el càstig més cruel en perdre allò que més estimaven.