Lucilla

La tenacitat de la princesa
La literatura clàssica ens ha llegat magnífiques històries de dones belles, valentes, pacients, princeses filles de reis que trobaven en l’aparició sobtada de l’heroi estranger l’oportunitat somiada per fugir de la monòtona llar paterna i viatjar arreu del món tot vivint aventures al costat del seu estimat, amb qui descobrirà la puresa de l’amor i el dolor de la inevitable separació. El paper de Lucilla en la història resulta clau per molts factors. En primer lloc, perquè amb la seva col•laboració ajuda Maximus a derrocar el Cèsar mitjançant encontres secrets. La intel•ligència i la perseverança femenina, doncs, reflex brillant del gest d’Ariadna i Medea, permeten a l’heroi, de Teseu i Jàson a Maximus, vèncer els obstacles que ell sol no podria superar. D’altra banda, espiritualment, Lucilla comparteix amb Electra el desig de venjança davant l’assassinat del pare, de la mateixa manera que Lucilla, com Andròmaca, esposa d’Héctor, conté la ràbia en perdre el marit (recordem que Lucilla és vídua). Totes elles mostren una gran fortalesa interior que permetrà, en el cas paradigmàtic d’Electra amb Orestes, i en el de Lucilla amb Maximus, el restabliment de la justícia sobre del bassal de sang. D’altra banda, les trobades furtives entre tots dos recorden la intensa història d’amor entre el cavaller Lancelot i la reina Ginebra d’amagat del rei Artús.


Les llàgrimes de la donzella
Lucilla és, juntament amb la muller de Maximus (la Penèlope que espera pacientment, mitjançant una teixit que fila de dia i desfila de nit, amb el seu fill Telèmac, el retorn a casa d’Ulisses, l’espòs i pare enyorat) l’única dona que apareix a la història. No obstant, és el nucli que uneix les tres figures masculines protagonistes, Maximus, Commodus i Marcus Aurelius, amant, germà i pare, respectivament. Les principals característiques de Lucilla són la por i la solitud. D’una banda, el temor que sigui descoberta la seva conspiració contra el Cèsar (“He viscut en una cel•la de por... incapaç de plorar la mort del meu pare per la por al meu germà, vivint amb un terror al cos cada moment del dia”), i d’altra banda, la solitud estretament lligada a l’amor que sent per Maximus (“M’he sentit sola tota la meva vida, excepte quan he estat amb tu”). Cap personatge millor que Persèfone per personificar la solitud i la por en el seu inevitable i perpetu descens a l’infern. Si per a Persèfone el bé més preuat era la llum del sol de la primavera i els prats i jardins florits, enfront de l’obscuritat de les tenebres de l’Hades, per a Lucilla la presència de Maximus simbolitza la salvació i l’esperança davant de la tirania del seu germà emperador.


La recuperació del paradís perdut
La relació entre Maximus i Lucilla és la més intrigant i misteriosa de tota la història, perquè només se’n coneix una petita part, que s’intueix feliç. El fet que la narració comenci in media res no impedeix que anem coneixent progressivament més detalls d’aquesta petita història. La fredor inicial evolucionarà cap a una redempció mútua fruit de compartir un objectiu, un drama i una nostàlgia. Els dos saben que res no tornarà a ser mai com abans, un cop la mort ha aparegut a les seves vides. Quan Lucilla li pregunta si ha canviat gaire des d’aleshores, Maximus li respon: “somreies més”. Fins i tot l’heroi Maximus mostra la seva única feblesa en trobar-se davant del seu amor pretèrit, el seu veritable tal•ló d’Aquil•les. Diu molt de l’heroi el fet que reconegui la seva pròpia debilitat quan el turment que porta a sobre està a punt de vèncer-lo. “Una vegada vaig conèixer un home. Un home noble. Un home de principis que estimava el meu pare i a qui el meu pare estimava. Aquest home va servir bé a Roma”, li diu melancòlicament Lucilla. “Aquest home ja no hi és. El teu germà va fer bé la feina”, se sincera Maximus, conscient del pes de la tragèdia que arrossega i que només alliberarà en dur a terme la seva venjança.


L’alliberament
La condició secreta de la breu relació d’amor entre els dos amants, així com el final tràgic redemptor, té reminiscències clares de la clàssica Píram i Tisbe, de la llegenda medieval Tristany i Isolda, i de la shakesperiana Romeu i Julieta, totes elles relacions marcades pels llaços familiars i per la omnipresència de la mort. Tanmateix, l’inevitable aparició final de la mort es dóna en tots tres casos, igual que en Gladiator, com a alliberament positiu. D’altra banda, el descens a l’infern d’Orfeu per recuperar la seva estimada Eurídice es recupera en les trobades secretes entre Maximus i Lucilla, que tenen lloc en l’obscuritat de les masmorres del Colosseu.