Maximus

La tempesta desfermada
La història de Maximus és la història d’una obsessió, la venjança de la mort de la seva dona i del seu fill, una follia que mena a un sol destí: la mort del Cèsar, les mans del qual estan tacades de sang innocent després de violar i assassinar la família del seu enemic. Maximus és el paradigma de l’heroi clàssic turmentat per l’exili (“2 anys, 264 dies i aquest matí”, respon en ser preguntat per l’emperador sobre el temps que porta fora de casa), que només anhela un retorn proper a la llar familiar. La vida lluny de l’estimat i enyorat nucli familiar és la font d’un dolor intens que turmentarà l’heroi en el seu trajecte. L’epopeia de Maximus recorda la figura mítica d’Ulisses: l’ambivalència i la dicotomia entre el rei i pare (el record, la memòria, el deure i l’honor) i les experiències seductores que apareixen al llarg del viatge (l’amor, l’oblit, l’aventura, el desig). La doble personalitat d’Ulisses (Odisseu i Ningú) ens remet a una qüestió fonamental en la personalitat homèrica de Maximus: la identitat. En efecte, l’heroi, a diferència d’Ulisses, no oblida mai qui és ni per què és al món. A pesar de la irrupció de Lucilla (la nimfa Calipso romana) i la consegüent recuperació d’un amor perdut, Maximus mantindrà els seus principis d’honor amb la mateixa fermesa i no permetrà la impunitat de la injustícia.



El forjament de la memòria
Gladiator és una història sobre el dolor punyent que es desferma i ens aclapara en perdre allò que més estimem. Tot el que Maximus estima li és pres de la manera més covarda i cruel, però el que resulta fascinant de la història és la veritable (i invisible) mort del pare després de l’assassinat de la dona i el fill. Perquè Maximus no mor a la sorra del Colisseu, mor en el moment que Commodus, el fals emperador, ordena l’assassinat de la seva família. Però, aleshores, ens trobem davant d’un heroi que segueix mort en vida? Efectivament, perquè precisament la figura del pare i marit desolat assoleix la condició d’immortal per la noblesa de la seva causa. I és en aquest punt que cal estudiar l’atribut més rellevant de la història: l’eternitat. L’existència heroica i tràgica de Maximus està predestinada a romandre en l’eternitat, no només per la tasca alliberadora d’una comunitat presonera, sinó sobretot pel manteniment ferm d’uns ideals sobre la família, la lleialtat i la justícia que el conduiran pel camí de la venjança fins assolir el seu objectiu. Maximus proclama abans de la batalla: “D’aquí tres setmanes ja estaré segant la collita. Imagineu on sereu, i així serà. Mantingueu la formació! No us separeu de mi! Si us trobeu sols, cavalcant per prats verds amb el sol sobre el rostre, no us angoixeu, perquè sereu a l’Elisi, i ja estareu morts! Germans, el que fem en vida ressona en l’eternitat!”. Així, un cop Maximus ha complert el seu deure, el seu descans etern gaudirà sempre de la memòria i el respecte dels mortals.

L’elixir de la vida
La força que brolla de l’interior de Maximus és fruit d’uns principis ferms i estoics basats en l’honor. Maximus és, per sobre de tot, un home d’honor (“Sé que ets un home de paraula, general. Sé que moriries per honor. Moriries per Roma. Moriries per la memòria dels teus avantpassats”, li recorda Proximo). La conducta de Maximus resulta admirable i corprenedora, ja que un cop ha deixat espiritualment el món en conèixer la tragèdia familiar, la seva presència física es limita a tancar el cercle del cicle venjatiu, de manera que quan aconsegueix el seu objectiu, la flama que mantenia la seva presència física al món s’esvaeix i Maximus pot, finalment, tornar a casa.


La condemna i la nostàlgia
Tot i el desig de tornar a la llar familiar, sabem del cert que la naturalesa del general romà no rau en la tranquil•litat i la monotonia d’una existència casolana, al contrari, està irremeiablement lligada al combat i, inevitablement, a la mort. Com Beatrix Kiddo, Maximus està condemnat a viure en presència de la mort, que l’envolta i l’ofega, però que al mateix temps serà el motor que el farà avançar en la seva missió alliberadora. Així, de seguida sabem que Maximus mai no podrà gaudir del retorn a casa, intuïm que l’heroi no tindrà altre remei que vagarejar fins als confins de la terra per dur a terme la seva venjança i emprendre el camí de tornada a la seva Itaca particular: “Casa meva es troba vora els turons de Trujillo, un indret molt senzill. Pedres rosades s’escalfen al sol, un hort que de dia fa olor d’herbes aromàtiques, i de jessamí de nit... A l’entrada hi ha un àlber gegant... figues, pomes, peres... la terra és negra, negra com els cabells de la meva esposa. Vinyes al vessant sud, oliveres al nord, a prop hi ha ponis salvatges... el meu fill juga amb ells”.

L’estandard de la llibertat
Bettelheim exposa que a mesura que es desenvolupa una història, separar-se completament del passat porta al desastre, però existir únicament lligats al passat impedeix l’evolució, hom se sent segur, però sense vida pròpia. És evident que el periple de Maximus s’aferra carnalment al passat i es deslliga de tot futur, la seva existència va únicament encaminada al compliment de la justícia i al restabliment de l’ordre inicial. Gladiator se centra en la història particular de Maximus, i s’universalitza a tot el poble romà en alliberar-lo de l’opressió i l’absolutisme de Commodus. En conseqüència, trobem en Maximus l’arquetip de l’intrús benefactor, característic de les històries de messianisme, en què una figura forastera salva una comunitat en crisi. Així, el desesperançat Imperi romà, una civilització sense futur aferrada a un passat gloriós, sotmesa a la tirania del Cèsar, veu en el gladiador invencible la figura de l’heroi popular que l’alliberarà. Si bé no hi ha en Gladiator l’element màgic de la profecia proclamada per l’oracle, sí que hi trobem tres pilars fonamentals del periple de l’intrús benefactor: la revelació de la seva veritable identitat, la consegüent persecució, i la mort final.


El guerrer invencible
En estudiar la complexitat de la figura de Maximus resulta fascinant viatjar a la tradició clàssica a la recerca de paral•lelismes entre la seva tragèdia particular i la dels més extraordinaris herois. Per començar, una de les facetes clau de Maximus és la seva habilitat amb l’espasa i el seu caràcter guanyador, gràcies als quals es converteix en el millor general romà. Així doncs, trobem en el soldat lleial i valent, tot coratge i valor, l’ombra dels tres guerrers mítics per excel•lència: Aquil•les, Ulisses i Heracles, dels quals Maximus prèn la força, l’enginy i la fortalesa, respectivament. A més, en el seu incorrompible sentit de l’honor hi veiem reflectit el carisma d’Héctor, el príncep troià que perd la vida per defensar les muralles de la seva ciutat i salvar l’honor del seu poble. D’altra banda, Maximus posseeix també el caràcter indomable i tenaç de la incompresa i solitària Antígona, desemparada davant la tirania a la qual està sotmesa, una solitud comparable a la dels grans guerrers destinats a complir grans gestes, com l’escocès William Wallace, i a l’aïllament espiritual d’aquells que estan a punt de canviar el destí del seu poble.

El miracle
En aquest sentit cal remarcar una figura religiosa cabdal, Joana d’Arc, que encarna l’arquetip de l’heroi religiós i devot, il•luminat per una llum celestial i guiat per una mà divina invisible que el portarà a l’alliberament del seu poble. En Maximus no hi ha la mistificació que trobem en la donzella d’Orléans, però sí que actua com a font d’inspiració i motor espiritual per fer front a un enemic superior. Una profunda espiritualitat li permet mantenir-se eternament lligat a la seva família i sentir-los més propers que qualsevol altra presència viva. Així veiem la presència pròxima de la dona i el fill com un cosmos permanent de felicitat que acompanya l’heroi fins a la mort: “Pare, vetlla per la meva esposa i el meu fill amb l’espasa ferma. Digueu-los que visc només per a abraçar-los de nou”. Finalment, cal destacar en la mort de l’heroi el valor del sacrifici. La immolació final de Maximus, ineludible, cal interpretar-la com a alliberament del turment i l’angoixa soferts en vida, no pas com a desenllaç tràgic, sinó com a únic camí vers el retrobament de la llar i l’assoliment de l’eternitat. Així, la mort del gladiador es converteix en l’episodi més feliç de la història.

El final del viatge
En aquest final vibrant, el duel a mort entre dues figures heroiques enfrontades en el marc d’un escenari grandiloqüent i davant de tot el poble és un desenllaç èpic que el cinema ha explorat des de sempre, conscient de la força que transmet una situació límit i definitiva com la lluita cos a cos amb la mort a l’horitzó. La saga Star Wars (George Lucas) n’és el paradigma, com ho són també Ben-Hur (William Wyller, 1959), Spartacus (Stanley Kubrick, 1960) i The Fall of the Roman Empire (Anthony Mann, 1964), a més dels cèlebres duels entre pistolers del western a l’estil de The Quick and the Dead (Sam Raimi, 1995) i Once upon a time in the West (Sergio Leone, 1968), de les epopeies medievals cavalleresques, de les sagues heroiques com El Senyor dels Anells, de J.R.R.Tolkien, i de les grans aventures episòdiques dels superherois del còmic (Superman, Batman, o Spiderman). El duel final a mort és el punt final en un trajecte ple d’aventures i dificultats, sempre al llindar de la mort, en què l’heroi, al llarg de la seva epopeia solitària, ha d’enfrontar-se, en el món clàssic grecollatí, a tota mena d’obstacles en forma de monstres, criatures i animals mitològics (quimeres, meduses, sirenes, ciclops, nimfes, etc), éssers temibles com els que apareixen en les obres de Tolkien (dracs, pops, bàlrogs, wargs i ents), i que a Gladiator prenen la forma d’éssers humans, i per tant, personatges més reals i terrorífics (pretorians, marxants, esclaus, senadors i gladiadors). Tanmateix, el progrés de l’heroi vers el seu destí l’apropa a la seva anhelada venjança, que aconseguirà després d’un llarg viatge, sovint un exili forçat, en què haurà d’adoptar identitats secretes i haurà d’utilitzar tot el seu enginy i fortalesa per tal de superar els entrebancs. Commodus sintetitza perfectament el trajecte de Maximus: “Maximus... El general que es convertí en esclau. L’esclau que es convertí en gladiador. El gladiador que desafià un emperador”. És per tota aquesta sèrie de referències clàssiques que Gladiator recull l’essència de l’obra homèrica.

L’heroi que no dorm mai
Finalment, el caràcter venjatiu implacable de Maximus constitueix un dels arguments més sòlids i fascinants de la història de la literatura. Ja des de L’Orestíada d’Èsquil i Les Troianes d’Eurípides trobem aquest caràcter ferotge de l’heroi amb set de venjança. Mes endavant, ja en la literatura medieval, relats mítics com la saga dels Nibelungs, la Chanson de Roland o el Cantar de Mío Cid, així com les novel•les en vers de Chrétien de Troyes i tota la literatura cavalleresca posterior, estan protagonitzats per personatges arquetípics d’aquest argument, incapaços de gaudir del descans perquè l’odi els manté desperts. En la literatura del barroc, el Hamlet shakespearià és un referent ineludible, i també trobem el tema de la venjança en moltes obres del barroc castellà, com Fuente Ovejuna, de Lope de Vega, o El alcalde Zalamea, de Calderón de la Barca. Posteriorment, en la literatura romàntica el tema de la venjança és el leitmotiv de molts relats: el Guillem Tell de Schiller, el Frankenstein de Mary Shelley, el Dràcula de Bram Stoker, El fantasma de l’Òpera de Gaston Leroux, El comte de Montecristo de Dumas, i més tard el Moby Dick de Herman Melville, en totes elles impera la follia i l’obsessió malaltissa per la venjança. Evidentment, figures com la criatura creada per Frankenstein, el comte Dràcula o el capità Ahab estan irremeiablement condemnades a morir per la seva causa. En cinema, Mad Max (George Miller, 1979), Braveheart (Mel Gison, 1995) i Kill Bill (Quentin Tarantino, 2003-2004) són tres paradigmes magnífics del caràcter indomable i furiós d’aquell que viu només per venjar la mort.