L’epíleg de Gladiator, com en tot relat clàssic, fa justícia a un trajecte ple d’aventures i emoció. Finalment, l’heroi arriba a casa de la mateixa manera que n’havia marxat: la mà que acaricia el blat tanca el cicle tràgic de l’heroi, però la daga que segava espigues (vides) es converteix en una abraçada a la Penèlope i el Telèmac que han vetllat desperts el seu anhelat retorn.
Sota un llit de roses, l’heroi, ja en el profund i etern son de la mort, és acomiadat pel seu amor terrenal (“Ja ets a casa”) just després d’obrir les portes del regne del paradís del qual no tornarà a marxar mai més. Jubba, l’amic supervivent que resta viu per transmetre el llegat de l’heroi, manté l’esperança ferma d’un a reveure, mai d’un adéu: “Ens tornarem a veure, però encara no, encara no”. L’última imatge onírica, els ídols de fusta enterrats a la sorra del Colosseu, dota el film d’un caràcter profundament elegíac. La sortida del sol obre una nova esperança per a Roma i simbolitza l’establiment de l’heroi al cor de l’eternitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada